D’entre les migracions de catalanoparlants a l’Argentina, el cas dels ciutadans provinents de Catalunya és una mica divergent amb els casos del País Valencià i les Illes Balears, bàsicament per una qüestió econòmica: entre els migrants de Catalunya destaquen nombroses personalitats acadèmiques, militars i empresarials, mentre que en el cas dels migrants del País Valencià i les Illes Balears la majoria eren persones amb una baixa formació acadèmica i pocs recursos econòmics. Això sí, tant els uns com els altres varen desenvolupar una important força organitzativa.

La gran majoria de documents consultats se centren en processos de migració catalana posteriors al procés d’independència de l’Argentina, i concretament augmenta amb l’emigració del segle XX, sobretot pel que fa al grans èxodes relacionats amb les guerres i l’auge del feixisme a Europa.

Un dels arxius que més ràpidament ens ha donat informació sobre el primers catalans en trepitjar l’Argentina ha estat el blog de la Fundació Institut Nova Història, consultable en línia i gràcies al qual hem pogut conèixer noves fonts i fils informatius dels quals continuar estirant per a conèixer més branques d’aquest gran arbre de la diàspora catalana per l’Argentina. Gràcies a aquest arxiu, i concretament a l’entrada 'Catalans en el naixement de l’Argentina', de Joan Baeza, hem pogut saber que un dels grups de catalans que es varen establir a principis del s. XIX a Buenos Aires va tenir una important implicació en l’activitat militar de l’Argentina primerenca. Un grup de catalans va començar a fer reunions clandestines, però, amb l’autorització del batle d’aleshores, el basc Martín de Álzaga. I tot i la situació social, política i militar de l’època, aquest grup va crear el cos dels Migueletes de Catalunya (fent-hi referència als Miquelets, guerrillers catalans, valencians i mallorquins que varen lluitar pels Àustries durant la Guerra de Successió (1705-1715)), una milícia que treballaria dur durant la invasió britànica (1806-1807) i durant la Guerra d’Independència de l’Argentina (1810).

Baeza, a banda, a la seva entrada cita un fragment de 'La Guerra de las Republiquetas. Las guerrillas en la lucha por la independencia nacional', de l’historiador, polític i militar argentí Bartolomé Mitre, el qual també ens aporta interessants dades sobre els catalans implicats en la defensa de la independència de l’Argentina. En aquest fragment, Mitre diu que «la reconquesta de Buenos Aires (després de l’atac anglés) es degué a la guerrilla catalana». Aquesta «guerrilla catalana» es refereix al conjunt format pel batalló de Minyons Catalans i Voluntaris de Catalunya (o Voluntaris Urbans) que, organitzats a Buenos Aires, varen fomentar de forma directa l’inici de l’atac triomfal contra els anglesos invasors.

A l’entrada de Baeza també es fa referència a algunes d’aquestes històries abstruses, com la del pilot «Joan d’Alsina, qui perdé la vida davant dels anglesos, i fou pare d’Adolf Alsina i avi de Valentí Alsina, tots dos governadors de Buenos Aires»; o com la de Domingo Matheu i Joan Larrea, dels qual se’n destaca la presidència del primer en la Primera Junta de Gobierno i la creació, per part dels dos, de la primera fàbrica d’armes i uniformes militars de la capital argentina. Així mateix, varen col·laborar i finançar guerres, expedicions i creació de materials i vehicles, tots fonamentals per a «la causa»; o com la de Josep Milà i Roca, redactor de la capitulació dels anglesos, íntim amic de l’intel·lectual, polític i militar argentí Manuel Belgrano, al qual se li adjudica la responsabilitat d’haver col·locat una quatribarrada a la part inferior a la imatge de la Verge de la Mercè, patrona de San Miguel de Tucumán (poble conquerit per Belgrano, mentre Milà i Roca l’acompanyava).

Una vegada arribats a la Independència de l’Argentina, també podríem anomenar alguns dels catalans que varen formar part del primer Cabildo Abierto de Buenos Aires, l’any 1810: Cosme Argerich, Manuel Bas, Gerard Bosch Clivillés, Josep Maria Cabrer, Josep Capdevila, Vicenç Capdevila, Joan Cornet, Gerard Esteve i Llach, Joan Lleó Ferragut, Josep Fornaguera, Joan Larrea, Domingo Matheu, Jaume Nadal, Bernat Nogué, Oleguer Reynals, Josep Rigués, Josep Serra i Valls i Joan Josep Viamont. A les diverses entrades consultades sobre el tema, els diversos historiadors xifren la participació catalana al primer Cabildo Abierto entre les vint i les quaranta persones.

I d’aquesta primera etapa de l’inici del que coneixem actualment com a Argentina, també cal citar l’autoria de l’Himne Nacional de l’Argentina, la lletra del qua fou escrita per Vicente López i Planes el 1812 (bonaerense, també president de la nació el 1827) i la música per Blas Parera (nascut a Murcia el 1785, però de família catalana, que es va traslladar a Mtaró i que el 1793 va emigrar a l’Argentina) el 1813. Aquest himne és oficial a l’Argentina des dels anys 40 del segle XIX.

I, d’entre tants arxius i noms, també la publicació 'Catalans a Buenos Aires. Records de Fivaller Seras', de Montserrat Bacardí, ens explica més sobre diverses personalitats, a partir de la figura de Fivaller Seras i Lleonart (Buenos Aires, 1930-2009), el qual «va viure des de tots els angles les manifestacions catalanes a l'Argentina. Un avantpassat seu fou fundador del Casal Català de la capital, el 1908; l'avi, fundador del quadre escènic; la mare, actriu durant més de cinquanta anys, i el pare, activista polític, va crear el periòdic La Nación Catalana i va organitzar el viatge de Francesc Macià i Ventura Gassol per terres d'Amèrica. Sota l'estela d'aquesta tradició familiar i el mestratge d'Hipòlit Nadal i Mallol i el grup que aglutinava la revista Ressorgiment, Fivaller Seras va treballar en diversos fronts per mantenir viva la flama de la catalanitat, per damunt de distàncies i fronteres. Sobretot des del Grup Joventut i l'Obra Cultural Catalana, amb una convicció i una fermesa corprenedores. La seva memòria és la memòria d'un segle de prodigiosa efervescència nacional a l'altra banda de l'Atlàntic».

Per tal d'anomenar més noms i històries sobre catalans a l’Argentina, podem citar el cas dels Pujadas i el cas dels Pallarols. El cas del Pujadas l’explica bé en una entrada recent el redactor Pep Martí per al mitjà Nació Digital, el passat 29 de novembre del 2023, a una entrada titulada 'La família Pujadas, els metges catalans assassinats per la dictadura argentina'. Martí fa una entrada amb motiu de l’acte memorialístic que la família dels Pujadas hi va realitzar fa uns mesos a Barcelona: «'Restitució' ha estat una paraula que s'ha escoltat en l'acte celebrat aquest dimecres pel Memorial Democràtic. És la que millor resumeix la història increïble de la família Pujadas-Badell, una parella de metges catalans que van emigrar a l'Argentina el 1953 i que, compromesos amb el seu nou país, van ser assassinats junt amb dos fills seus per un grup d'extrema dreta. Amb anterioritat havien perdut un altre fill, militant de la joventut peronista. La nissaga, avui estesa per diversos països, s'ha retrobat aquest dimecres a Barcelona -on van tornar els fills del matrimoni que van sobreviure- en un acte celebrat al recinte modernista de Sant Pau, on es van formar els Pujadas-Badell. La neta dels metges assassinats, María Eugenia Pujadas, explica la història en un llibre que s'ha presentat i que li ha permès conèixer la resta de la família i venir per primer cop a Catalunya», hi explica a mode introductori Pep Martí.

Pel que fa a la família dels Pallarols, es tracta d’una nissaga d’orfebres catalans que daten del 1750. Es varen establir a Buenos Aires el 1804, on, encara a dia d’avui, conserven la realització del bastó presidencial, entre d’altres encàrrecs institucionals i internacionals (el dBalears va publicar una entrada sobre els conflicte existent al 2023 entre alguns Pallarols i el president electe Javier Milei, així com una entrada posterior amb el desenllaç del conflicte).

Finalment, i sense ànim d’invisibilitzar tants i tants altres migrants, si es pot destacar el pas d’una figura catalana per terres argentines aquesta seria, com ja hem comentat, la del polític, militar i president Francesc Macià, el qual «entrà clandestinament a l’Argentina i, després d’un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza». Aquesta estadia està ben explicada i documentada a l’estudi «Francesc Macià en la prensa argentina: el asociacionismo catalanista porteño y la gestión del apoyo a la causa del independentismo catalán en Crítica», de Marcela Lucci, i publicat a Estudios de Historia de España, vol. XIV (2012). Aquí es pot aprofundir i seguir al milímetre l’activitat associacionista de Macià, el seu pas pels casals catalans i la seva activitat catalanista permanent per allà on hi passava. El document és públic i consultable des de la web de la Biblioteca Digital de la Universitat Catòlica Argentina. (https://core.ac.uk/reader/32623190)

Fonts i enllaços:

• Blog de la Fundació Institut Nova Història: www.inh.cat/articles/Catalans-en-el-naixement-de-l-Argentina

• «La Guerra de las Republiquetas. Las guerrillas en la lucha por la independencia nacional», de Bartolomé Mitre (Ed. Lautaro, Buenos Aires, 1965)

• «Catalans a Buenos Aires. Records de Fivaller Seras», de Montserrat Bacardí (Pagès Editors, Lleida, 2009)

• Lucci, Marcela. «Francesc Macià en la prensa argentina : el asociacionismo catalanista porteño y la gestión del apoyo ala causa del independentismo catalán en «Crítica» [en línea], Estudios de Historia de España 14 (2012) https://core.ac.uk/reader/32623190 / http://bibliotecadigital.uca.edu.ar/repositorio/revistas/francesc-macia-prensa-argentina.pdf

• «La família Pujadas, els metges catalans assassinats per la dictadura argentina», de Pep Martí, per a Nació Digital https://www.naciodigital.cat/noticia/265891/familia-pujadas-metges-catalans-assassinats-dictadura-argentina