ACLARIMENT: Les tres setmanes vinents publicaré cada diumenge un article manllevat a la premsa internacional. Esper que la temàtica de cada un d’ells sigui d’interès. En qualsevol cas, són opinions sobre temes que formen part de les meves preocupacions, i amb les que m'identific plenament. La traducció és cosa meva. Començam amb un text de Daniel Suhonen* publicat originalment aquí.

***

El Primer Ministre suec Olof Palme va ser assassinat tal dia com avui [28 de febrer] de 1986. Va ser l'últim líder socialdemòcrata que realment va creure en un món més enllà del capitalisme.

A les 23.21 del divendres 28 de febrer de 1986, el Primer Ministre suec Olof Palme va ser assassinat en ple carrer a Estocolm. El seu assassí no ha estat identificat i segueix en llibertat. Cada any per aquestes dates, els periòdics suecs i els mitjans de comunicació especulen amb noves teories sobre qui va poder fer-ho. Però molt pocs reflexionen sobre el seu impacte polític.

Olof Palme va ser Primer Ministre de Suècia durant dos períodes, de 1969 a 1976 i de 1982 fins a la seva mort el 1986. Durant aquest període, va dirigir un Partit Socialdemòcrata que seguia compromès amb una visió radicalment diferent del món i amb el desafiament al capitalisme a casa i a l'imperialisme a l'estranger.

Palme és potser més conegut per això últim. Igual que Tony Benn, Olof Palme procedia de la classe alta i era relativament moderat quan va aparèixer a escena en la dècada de 1950. I com Benn, es va radicalitzar amb el temps, i en particular amb els tumults anticolonialistes i antibel·licistes dels anys seixanta. Com a Primer Ministre, l'internacionalisme de Palme va ser notable: va fer costat al Vietcong contra els Estats Units durant la guerra de Vietnam, va condemnar el règim de Franco a Espanya com a «maleïts assassins» per executar a presos polítics i va visitar Cuba el 1975, on va condemnar al règim de Batista i va elogiar als revolucionaris cubans.

Tanmateix, això no va ser el cim de l'internacionalisme del govern de Palme. Sota el seu lideratge, Suècia no sols va secundar sinó que va finançar al FMLN a El Salvador i als sandinistes a Nicaragua durant les seves lluites contra les milícies de la Contra secundades pels Estats Units. I el fet que és més famós, també va finançar el Congrés Nacional Africà a Sud-àfrica. Palme va ser un dels més ferms opositors a l'apartheid. Quan va ser assassinat, el president del CNA, Oliver Tambo, va escriure un increïble text a la seva memòria:

«Olof Palme va demostrar que teníem raó en esperar que els principals polítics i estadistes del món occidental poguessin superar totes les restriccions, reals i imaginades, per a finalment posar-se del costat dels pobres, els oprimits, els explotats i els brutalitzats a l'Àfrica meridional. Quan va morir, es va extingir un far d'esperança... Les generacions presents i futures dels pobles de la nostra regió, el nostre continent i el nostre món cantaran per sempre d'Olof Palme com l'espina en la carn de les forces de reacció que representaven un antic ordre terrible i petrificat».

Palme i el model suec

Però també al seu país, Palme representava un desafiament fonamental als interessos establerts, i estava en la millor tradició de la socialdemocràcia sueca. Es va comprometre a protegir una economia en què la immensa majoria dels treballadors (entre el setanta i el vuitanta per cent durant el seu mandat) estaven sindicats, l'Estat era propietari de la major part de l'economia i l'Estat del benestar garantia que les necessitats bàsiques de la vida estiguessin a l'abast de tothom.

El predecessor de Olof Palme, Tage Erlander, que va ser primer ministre durant vint-i-tres anys ininterromputs, era, sota la seva tranquil·la aparença, un marxista il·lustrat i un socialista apassionat. En 1974 van preguntar a Erlander quin era el futur de les idees de nacionalització i control dels mitjans de producció. Va respondre que en l'actualitat «el cinquanta per cent de la producció s'ha extret de l'economia capitalista a través dels impostos. Si podem augmentar aquesta (quota) al 60-70-80 per cent, llavors l'Estat del benestar s'haurà convertit en una forma de socialisme».

Aquest tipus d'economia havia estat construïda per l'esquerra. El 1932 els socialdemòcrates suecs van guanyar les eleccions a l'ombra de la Gran Depressió prometent plena ocupació i una nova política econòmica. Ernst Wigforss, que aviat es convertiria en ministre de Finances, va atacar els seus oponents de dretes amb una pregunta retòrica: «Ens podem permetre treballar?» i va argumentar que els economistes laissez-faire estaven soscavant l'economia en defensar que els treballadors es quedessin sense treball i pobres.

De 1932 a 1990, els socialdemòcrates van considerar la plena ocupació el seu objectiu més important i el van convertir en l'element essencial de la seva política econòmica. En principi, la desocupació mai va superar el dos o el tres per cent durant tot el període. El socialisme a través de l'expansió de l'Estat del benestar era l'estratègia, i el sector estatal aspirava a convertir-se en una esfera aliena al sistema de producció capitalista amb els seus principis de maximització de beneficis.

La generació política que va crear aquestes estratègies reformistes tenia alguna cosa en comú: una profunda convicció socialista democràtica. Palme i els polítics que abans que ell van construir el Partit Socialdemòcrata més fort del món eren reformistes perquè pretenien transformar la societat capitalista. Les reformes graduals basades en valors socialdemòcrates amb la distribució equitativa de la riquesa, la presa de decisions democràtica i la llibertat d'expressió com a objectius primordials eren el camí cap al socialisme democràtic.

Vist en aquest context, l'assassinat de Olof Palme va ser un assassinat polític, ja que va tenir enormes conseqüències polítiques. Quan Palme va creuar Sveavägen, a Estocolm, a les 23.17 era el líder del partit que havia guanyat les eleccions parlamentàries de 1985 oposant-se a la privatització del sistema de benestar, que havia introduït fons per als assalariats a les empreses privades, que s'oposava a l'adhesió a la CEE (ara UE), defensava la no aliança i la neutralitat en política exterior i estava decidit a mantenir un sector públic que s'estenia per la meitat de l'economia i estava subvencionat a través dels impostos més alts del món. El tipus de socialdemocràcia que sorgiria minuts després, sense Olof Palme, no sols a Suècia sinó en tot Occident, va suposar una ruptura fonamental amb tot això.

Després de Palme

En 1980, Suècia era possiblement el país capitalista més igualitari que el món havia vist mai. Sota el mandat de Palme, el país havia respost als tumults de les dècades anteriors amb una nova onada de polítiques socialdemòcrates: escoles infantils públiques universals, ajudes a l'habitatge per a pensionistes i pares amb fills petits, augment de les prestacions per fills i ampliació de l'oferta d'assistència sanitària gratuïta, fins i tot per avortar.

No obstant això, segons l'OCDE, Suècia és avui el país desenvolupat en el qual la bretxa entre rics i pobres augmenta més ràpidament. Com demostra el sociòleg Göran Therborn en el seu llibre Capitalism, the Powerful and the Rest of Us (El capitalisme, els poderosos i la resta de nosaltres), pel que fa a la distribució de la riquesa Suècia s'ha convertit en un dels països menys igualitaris del món, comparable al Brasil, Sud-àfrica i els Estats Units.

Els ingressos fiscals de l'economia van augmentar durant la dècada de 1980 fins a superar el cinquanta per cent. Avui ronda el quaranta-tres per cent, això constitueix una retallada d'impostos del set per cent del PIB des de 2000, o una reducció de 240.000 milions de corones sueques (20.000 milions de lliures) a l'any en la despesa pública.

Durant dècades, el Partit Socialdemòcrata de Suècia va aplicar una política de plena ocupació. En 1990, va canviar de rumb i va fer de la baixa inflació el seu principal objectiu. Aquest viratge va ser dictat en certa manera per l'entrada de Suècia a la UE, però també era la política que la dreta nacional i els seus assessors econòmics havien defensat durant dècades. Des de llavors, la desocupació mai ha baixat del sis al vuit per cent, tres vegades més que abans.

En les últimes dècades també hem estat testimonis d'una revolució neoliberal desenfrenada impulsada per escoles de propietat privada que maximitzen els beneficis, però finançades amb fons públics, similars a les defensades per Milton Friedman. Aquestes escoles segueixen el model de les que els «Chicago Boys» van utilitzar per construir l'economia de lliure mercat al Xile de Pinochet, però fins i tot allà van ser posteriorment abolides. A Suècia, un de cada cinc alumnes ara assisteix a una escola privada, agreujant la ja pronunciada segregació racial i de classe. Des de fa bastants anys hi ha hagut una gran crisi en el sistema sanitari a causa d'una greu manca de recursos i al fracàs en la construcció d'hospitals privats.

Després de les eleccions de 2018, el Partit Socialdemòcrata Suec, que havia estat el major del país durant més d'un segle, es va considerar obligat a signar un acord de cooperació amb els partits centristes, abraçant un programa neoliberal que incloïa beneficis fiscals per a les rendes altes, la privatització de la borsa de treball i la desregulació del mercat de lloguer d'habitatges.

Des de la signatura d'aquest acord, el suport als socialdemòcrates en les enquestes d'opinió ha caigut en picat i els sondejos més recents indiquen un suport de només entre el 22-23% de l'electorat, menys que el major partit d'extrema dreta de Suècia, els Demòcrates Suecs.

Per dir-ho suaument, alguna cosa li ha passat al partit de Olof Palme i al seu país. En el 34 aniversari del seu assassinat, la socialdemocràcia es troba en una crisi existencial. El canvi de paradigma que he descrit ha provocat dècades de declivi, i no hi ha indicis que vagi a acabar aviat.

Llegat

En els dies de commemoració, es pot sentir algun polític socialdemòcrata lamentar que tan poca gent reconegui les conquestes polítiques de Palme. Però el partit modern ha eradicat pràcticament tot el que ell representava. En aquest buit, Palme va passar ràpidament a formar part de la història.

Olof Palme no va ser un messies. Com molts polítics, va cometre errors. Moltes de les seves idees no van tenir en compte els canvis provocats pel final de la Guerra Freda i una era emergent en la què el capital ja no estava controlat per l'Estat nació. Però l'assassinat de Palme va ser un moment de transcendència mundial: la fi d'un corrent de socialdemocràcia radical i reformadora que veia un món més enllà del capitalisme i dels crims seculars de l'imperialisme. Encara que va ser Palme qui va rebre el tret, va ser una política la que va morir.

No va ser substituïda per noves idees socialdemòcrates, sinó que els partits de centreesquerra europeus es van adaptar al neoliberalisme i a les seves polítiques econòmiques. Des de 1986, la socialdemocràcia no ha proposat cap política important per reformar la societat, almenys cap que pogués qüestionar el control dels mitjans de producció per part de les empreses. Els fons per als assalariats que es van introduir en 1982 van ser revocats sense protesta pel govern de dretes de 1991-94.

Els forts i ben organitzats enemics de la socialdemocràcia es van enfrontar a un oponent més flexible i complaent després de la destitució de Palme. La socialdemocràcia ja no era un concepte polític diferent. Havia trencat amb una línia de pensadors independents que existia des de feia més d'un segle, i un dels pares fundadors del partit, Axel Danielsson, va declarar en el primer programa del partit que el seu objectiu era «distingir-nos de tots els altres partits». Avui el Partit Socialdemòcrata és un més del munt.

Segons la línia oficial del partit, va esser l'odi a la personalitat de Palme el motiu de l'assassinat. Però cal examinar el motiu d'aquest odi. La personalitat de Palme va anar sens dubte un factor que va contribuir, especialment el rancor que provocava el seu estil com a polemista. Però va ser el seu missatge polític el que va provocar aquest odi. Palme es va convertir en el blanc dels qui detestaven el que podia aconseguir un moviment obrer enfrontat, agressiu, orgullós i segur de si mateix, que pujava els impostos i pretenia democratitzar.

Sense aquestes polítiques no hi hauria hagut odi. L'odi a Palme no anava dirigit a un únic polemista provocador que havia traït els seus orígens de classe alta; era una campanya molt específica contra una persona que defensava polítiques que amenaçaven interessos creats arrelats.

Sovint penso en Olof Palme. El seu retrat penja del meu despatx. El model suec ha servit d'inspiració als esquerrans de tot el món. Els nostres forts sindicats, el nostre ampli Estat del benestar i la igualtat de gènere han convertit a Suècia en un model a seguir. Als Estats Units, Bernie Sanders es refereix amb freqüència als estats de benestar nòrdics i a la seva sanitat i educació universitària gratuïtes com un camí a seguir.

Però avui el Partit Socialdemòcrata Suec mira en direcció contrària. El seu responsable internacional va tornar d'un recent viatge als Estats Units i va declarar a Sanders massa "radical". Millor posar-se del costat dels multimilionaris. Avui, la direcció del partit de Palme troba més inspirador a Pete Buttigieg. Per a milions de socialistes suecs, no obstant això, Sanders és un model a seguir i una icona. Les seves intervencions en els debats i els seus discursos es difonen en les xarxes socials i són represos per celebritats. La seva orgullosa adopció del terme «socialisme democràtic» continua commovent als socialdemòcrates i a tots els que somien amb polítiques que canviïn el món.

El matí següent a l'assassinat de Palme, l'1 de març de 1986, em vaig despertar i vaig trobar als meus devastats pares consolant-se mútuament en el sofà del nostre petit saló. Ploraven desconsoladament en la penombra. La televisió estava encesa. Estranyament, la recordo en blanc i negre, com una fotografia. «Ho han agafat», va dir la meva mare, sense dir a qui es referia.

Van ser molts els que en aquell moment van pensar que Suècia mai tornaria a ser la mateixa. Ara sabem que tenien raó. Han passat trenta-quatre anys. Encara no sabem qui va assassinar al nostre Primer Ministre. Però sabem qui ho plora. I sabem qui manté la seva tradició.

* Daniel Suhonen dirigeix el grup de reflexió Katalys, recolzat pels sindicats suecs. Va ser redactor de discursos del líder esquerrà del Partit Socialdemòcrata, Håkan Juholt, i és autor del llibre 'The Party Leader who Came in from the Cold'.